I en aquell
silenci esmorteït es trobaven tots dos, cercant paraules perdudes, buscant
indrets comuns que havien desaparegut, ja no hi havia retorn, l’amor s’havia
mort. I les veritats ignorades compartien taula amb la covardia, i l’hàbit s’havia
convertit en company de camí, tot assenyalant les dreceres que no portaven
enlloc. I la solitud, cada cop més gran, niava en aquells cors, i la tristor envaïa,
com la mala herba, els pensaments. Era l’eclipsi final d’aquells que un dia
van enlairar les seves mans agafades amb força.
Font: imatge localitzada a conectadosporeluniverso.com