Nostàlgia

La casa pairal s’estava enfonsant, el pas inexorable del temps no deixava principis de vida, les parets ploraven la nostàlgia de bells dies on el soroll no parava mai. Ara el silenci penetrava la pell, no hi havia possibilitats de fugir, tot era engolit per aquell devastador ocàs. Els vells armaris encara guardaven antigues anotacions, que ningú llegiria. Els secrets s’ensorraven amb l’edificació i amb ells els meus ossos, sota les arrels de desenes de rosers que florien cada primavera. Ningú podia haver guardat millor, que aquelles flors, el meu gran misteri. Desapareixeríem junts, la casa i jo, i el decurs dels anys devoraria la nostra memòria. La música, les veus... quan ho trobàvem a faltar! El nostre destí estava lligat, tot era como una follia compartida, un microcosmos que es desfeia entre els laberints de l’oblit.

Imatge: Blog Arkinauta

Antiguos

Entre los retorcidos olivares vagan las sombras paganas de aquéllos que vivieron sobre esta costra terrenal. Transitan caminos empedrados mientras arrastran consigo el dolor de siglos. Nadie sabe de su deambular, nadie sospecha su recorrido, tan sólo son testigos, los olivares retorcidos.

Cuadro: Olivar con cielo azul, Vincent Van Gogh, 1889

Procés de creació

Finalment va aparèixer, quan ja estava desficiada, quan ja havia decidit "tirar els trastos"; va venir de puntetes, sense fer massa soroll, però amb la seva força encisadora. Em va omplir!, tota jo estava plena, tot m'arribava amb una energia inusual; els meus cabells s'eriçaren i els meus llavis cridaven el seu nom amb ràbia. Per fi la INSPIRACIÓ estava dins meu i per fi vaig poder esquitxar amb taques negres la nívia puresa del paper en blanc.

Arte

Cuadro: pertecene a la serie  Mujeres de Hans Jochem Bakker

Su pasión por la pintura lo había llevado a comprar un cuadro de grandes dimensiones que había decidido colgar en una de las paredes de su habitación, empequeñeciendo aún más la estancia, ya de por si reducida. La sensación de ahogo se hacía evidente, pero él no sentía la opresión, estaba prendado de aquel rostro gigantesco, de aquella boca entreabierta, de aquellos labios sensuales que besaba con pasión inaudita. Pero todo pasa y aquel fue un amor efímero, sus obsesiones fijaron su punto de mira en otra pintura grandilocuente, dejando de lado la magnificencia de aquellas facciones que tanto había deseado. Simplemente se había cansado y cuando se dispuso a cambiar la ubicación de la obra, el rostro, hasta entonces, bello y angelical se tornó en una mueca de celos y se dejó caer indolente sobre él que, agonizando, murió por un ataque de arte.

Memòria

Amagada en les profunditats del meu cervell, de vegades intenta fugir, escapar-se sense dir res, enganxar-se d’un filferro i fer triples salts mortals, xuclar les aigües salades del mar, olorar la flaire de flors inexistents ja... però sap reconèixer el seu captiveri i intenta, des de la presó en la que està arraconada, enviar fletxes directes als meus llavis que sense adonar-se’n posen en marxa la maquinària dels records.

En canvi en altres ocasions és el meu conscient qui demana una ajuda peremptòria, és urgent que ella surti del seu cau, del seu amagatall, llavors la crido imperiosa, li demano que faci un esforç important, però és aleshores quan es rebel·la i no vol atendre les meves súpliques, és en aquests moments quan em recrimina el seva esclavitud.

Quadre: La memòria de René Magritte, 1903

De lo que hizo un actor por conseguir la fama

El espectador quedó sorprendido por la interpretación fascinante del actor. Se metió tanto en el papel protagonista del Príncipe de Dinamarca, que al finalizar el acto V, murió.

Cuadro: In ictu oculti de Juan Valdés Leal

Necessitats

Agulles de cosir pel cor

Punts de llibre per la memòria

Llums de colors per l’esperit

Finestrals oberts pels amics.

Paraigües per les enveges

Monedes per una boca tancada

Vels per la trivialitat

Cuirasses per la humiliació.

Engrunes per la bogeria

Dolços per les fantasies

Focs blancs per l’amor.

Mil·lennis per les històries

Llits per les passions

Bressols pel destí. 





Quadre: Passions i records, Eloisa Benítez Millán