Deseo compartir contigo, amigo lector, pensamientos, artículos, cuentos... que esbocen una sonrisa, puesto que la ironía será una de nuestras mejores aliadas, sin olvidar la reflexión necesaria para abordar temas de interés.
Navegarem junts per camins on la sincronia i la complicitat juguin al nostre favor.
Acompanya'm

diumenge, 1 d’abril del 2012

Pèrdua

Lligada als records que m’agafen de la mà m’he convertit en un tapís trencadís on la meva ànima cerca guspires perfumades de l’ahir. M’omple la dolça visió i vull atansar el moment per sentir de nou la seva presència, però la tristor que, com una boira llunyana, tenalla el cor confirma el que palpita la sang, el que canten els vents, el que mormolen les aigües, ell s’ha perdut i no troba el camí de tornada al meu si.


Font quadre: Pérdida II, Luis Lonjedo

dissabte, 31 de març del 2012

Ombres i llum

No parava d’escriure, era una submissió inaudita, les lletres marcaven el meu camí i la interrelació entre escriptura i realitat anava desdibuixant la fina línia que les separava. Havia arribat a embogir, no sabia què era veraç i què no ho era. Les meves paraules en la pantalla significaven quelcom més que una ximpleria. Podia comprovar que els meus somnis, els meus desitjos, el meu dia a dia es confonien en un brollador on jo no era qui manava, qui dirigia les meves passes. Tot era confusió, tot era caos, però de Babel va sorgir una llum enlluernadora que deixà tot sota un mantell de claredat. Aquella era la meva vida!



Font fotografia: Luz y sombras, Cristina Granados

diumenge, 25 de març del 2012

Ser

¿Qué queremos ser?
¿La norma establecida o la locura de una pasión?

¿Qué deseamos ser?
¿La pantomima que representamos día a día o el fulgor de un sueño, absurdo o no?

¿Qué codiciamos ser?
¿La banalidad de lo impersonal o la fantasía de la inspiración?

¿Qué anhelamos ser?
¿La monotonía y el hastío o la quimera de la lujuria?

¿Qué soñamos ser?
Posiblemente la locura de la pasión, el fulgor del sueño, la fantasía de la inspiración o la quimera de la lujuria.
Pero, nuestro castigo será siempre eterno, no ser capaces de SER.

 

Fuente imagen: Brunóf, 2008

dissabte, 24 de març del 2012

Bogeria

De vegades faig una immersió en el meu submón, aquell on ningú em retreu res, aquell espai privilegiat on puc ser jo mateix. Puc trepitjar el cel, cavalcar sobre una ona, passejar pel fons marí, fer tombarelles a la lluna... Tot és possible en aquell univers paral·lel que he creat per fugir de la trivialitat d’un món pervers que cada dia m’ofega més. Possiblement d’algun d’aquests viatges no tornaré i acabaré gaudint sempre de la meva bogeria.

 Font quadre: L'estany dels nenúfars de Claude Monet

dilluns, 19 de març del 2012

La Pepa

Doscientos años, ¡ahí es nada!, doscientos años de mi promulgación, y la verdad yo me veo igualita que al principio. Ha llovido mucho desde entonces, pero parece que fuera ayer cuando en Cádiz, mientras que los gabachos dominaban toda la Península, unos cuantos decidieron formular una Constitución, la primera, que llevaría el signo de los nuevos tiempos, aunque ahogada posteriormente por un siglo convulso donde nadie parece saber qué debe hacer con este país y sus nacionalidades, que empiezan a adquirir preponderancia y a hacerse evidentes. Pero no hablemos tanto de historia, y sí de mí, que para eso cumplo años. Lo cierto es que en aquellos momentos de euforia, que duraron poco, todo hay que decirlo, corría por los pueblos y ciudades el nombre que me puso un avispado personaje. Nadie se libra de los motes en este país, ni siquiera la Constitución, así que fui llamada la Pepa porque vi la luz por primera vez el día de San José. Ciertamente que no me disgusta, de hecho sé que en ocasiones complicadas, más de uno gritó ¡Viva la Pepa!, un nuevo eslogan (ya veis que evoluciono con los tiempos)  para aquéllos que creían en el articulado que me confería entidad. En fin, no quiero extenderme mucho más, ¡YO SOY ESA!, como diría una cantante muy cuestionada (lo dicho, estoy o no a la última).
 

diumenge, 18 de març del 2012

Foc

No podia entendre com aquella relació havia agafat la força inesperada d'una tempesta, ni com d'un simple intercanvi d'impressions s'havia arribat a una necessitat imperiosa de saber què pensava l'altre. Però el cert era que allà estaven, tots dos, enfonsats en un mar de dubtes, buscant respostes a preguntes silenciades. El somni virtual s'havia convertit en una realitat devastadora de la que no volien ni podien sortir.

 
Font quadre: Els amants de René Magritte 1928

divendres, 16 de març del 2012

Martes y trece

martes 13Me encontraba sumida en un halo de superstición. Martes y 13, fatídico día que podría traerme graves consecuencias. Toda la jornada esperando lo inesperado. Toda la mañana con el suspense en el cuerpo. Toda la tarde pendiente de un hilo. Mis pensamientos inquietantes perpetraban todo tipo de sucesos. Los presagios no eran demasiado halagüeños. 
Medianoche, simplemente miércoles 14.