Deseo compartir contigo, amigo lector, pensamientos, artículos, cuentos... que esbocen una sonrisa, puesto que la ironía será una de nuestras mejores aliadas, sin olvidar la reflexión necesaria para abordar temas de interés.
Navegarem junts per camins on la sincronia i la complicitat juguin al nostre favor.
Acompanya'm

dimecres, 19 de juny del 2013

Nits tòrrides





Arriba l’estiu, ai mareta quina calor! Arriba l’estiu i jo no puc suportar tanta escalfor. El meu cos es desmanega, no sé com apaivagaré l’ardentor que puja des dels peus i baixa des de coll. La cremor que no em deixa viure és com un foc que fa que pugi la temperatura de tot aquest món interior. No sé com expressar això que m’ofega, això que no em deixa viure, perquè les nits les passo suplicant la teva ..., resant amb fervor que aquell emblema, aixecat contra el vent, visqui dins del meu huracà. M’aixeco envoltada de suor, només de pensar en els tòrrids somnis passats, no puc deixar passar l’oportunitat de dir-te, ara que ningú ens pot escoltar, que tornis al meu llit, a perdre’t entre les meves cames i a gaudir d’aquesta flama que ens consumirà fins deixar-nos esgotats, sense alè, però satisfets. T’espero, no triguis!!!

 En: http://fannyjemwong.wordpress.com/tag/poesia-sensual/

dimecres, 12 de juny del 2013

Amores y ensoñaciones

  1. Estoy pegada a ti, como aquellas hojas del libro que no quedaron bien cortadas y siguen unidas hasta que el lector intenta separarlas, quedando siempre fragmentos de la una en la otra y de ésta en aquélla. No puedo disipar mis pensamientos que se rinden ante la evidencia de esta tendencia tuya a dejar partes de ti en mí. Y yo como si de droga se tratase sufro, en la distancia, el síndrome de tu ausencia, rota de vez en cuando por crípticos mensajes que hacen volar mis sueños, consiguiendo que me sumerja en un mundo donde volvemos a ser aquellas hojas, pedacitos de un libro, de una vida que no puede existir sin el otro.
Imagen: Fondo personal

dimarts, 4 de juny del 2013

Vestal




Vestal, verge d’antigues creences, prodigi de bellesa, cuidadora del foc de la llar, preserva les passes del record, dissolt les ombres insegures que aguaiten casa meva, guareix a aquells que comparteixen aquest mateix sostre, i dóna’ls-hi refugi sota l’aixopluc de les teves mans. 


 Imatge: Relleu d'una vestal

diumenge, 26 de maig del 2013

Expiració

La flor, aquella de la que ahir vam gaudir, ja no existeix. La seva fragància litúrgica navega, com una guspira capritxosa, pel laberint dels records. La seva bellesa efímera, harmonia de l'univers, profetitza, com una sacerdotessa, l'imperi de les runes. Ja no queda res, únicament un embolcall  imprecís que s'enfonsa en una nit sense albada.


Quadre: Somnis , Moreno

Hermana



Junto a ella crecí. Su nacimiento suscitó una mezcla de sentimientos, o al menos eso creo. Nuestra infancia estuvo marcada por una relación tumultuosa. En la adolescencia maduró antes que yo, y de muy joven se casó. Ahora en nuestra madurez no concibo mi camino sin el apoyo incondicional de mi hermana.

Hermanos Desnudos Lienzo Óleo


Cuadro: Hermanos de Paca Romero

dilluns, 13 de maig del 2013

Entre tinieblas




El cansancio invadía todo mi cuerpo, no podía mover ni un músculo, había quedado enterrada bajo los escombros de aquel edificio. No sabía cuántos días llevaba allí, ni si alguien se acordaría de mi existencia. El pequeño cubículo que me abrigaba se había convertido en una especie de vientre materno que me albergaba guardando mis sueños. Después de las primeras horas de confusión, los gritos fueron alejándose paulatinamente, pronto dejé de oír los sollozos y las lamentaciones, quedando tan sólo un vacío aterrador. Mi mente no asimilaba el paso del tiempo y entre la oscuridad de los cascotes no sabía si era de día o de noche. No sé cuánto tiempo estuve en aquel agujero, alimentándome únicamente del agua que se filtraba por entre las vigas. Finalmente llegó la luz, un nuevo día se abría ante mis ojos, quemándolos después de las tinieblas. La gente gritaba palabras ininteligibles, los perros ladraban a mí alrededor. De repente fui consciente, estaba viva y alguien posó levemente su mano sobre mi mejilla acariciándome y sonriéndome, dando gracias por aquel milagro.
 Imagen: prensa

dilluns, 6 de maig del 2013

Mare


 Retrato de una madre con su hija



Temps d’espera, de refugi en la seguretat d’aquell ventre on vaig créixer, configurant el que sóc avui. Van passar molt anys des que vaig gaudir d’aquell amagatall i no sé com expressar tota l’estimació per la meva mare. Aquest cos també ha estat refugi, ha esperat i ha creat nova vida, aquest cos sap de les incerteses que amaga el camí i, com la meva mare, també ha intentat guiar les passes dels seus fills. Així avui únicament puc donar les gràcies a la meva mare, i a la mare de la meva mare i a totes aquelles dones fortes, valentes que configuren el meu passat.

Quadre: Retrat d'una mare amb la seva filla (1885) Emile Munier