Prou!

El passat divendres, 25 de novembre, es commemorava una d’aquelles dates que hauríem d’aconseguir eradicar, la lluita contra la violència de gènere. Com veu poder comprovar vaig penjar una text poetitzat titulat VERMELL DE SANG que volia recordar el patiment de moltes dones fins arribar al seu assassinat. Tanmateix vaig escriure un article d’opinió que va ser publicat al setmanari municipal L’ACTUAL i per si algú té interès a llegir-lo us adjunto l’enllaç. 

http://www.lactual.cat/cat/notices/2011/11/prou_4261.php

Melancolía

Ebrio de nocturnidad vagaba absorto por el laberinto de mi subconsciente, buscando en vano aquel lugar lleno de ternuras, intentando volver a él, saborear aquellos días que compartimos como en una creación, como en un encaje preciosísimo que desvelaba delicias acumuladas. ¡Necesitaba sentir de nuevo aquel fuego arrollador! La luz de la lujuria invadía nuestro espacio y, como dos aspirantes al gozo, explorábamos incansables el cuerpo del otro hasta conseguir llegar al tan ansiado trance. Ahora navego sin rumbo y en cualquier puerto hago escala, descansando en los divanes de la ensoñación que se ha convertido en una mortaja.

¡Cuánto te echo de menos!

Fuente: Melancolía de Edvard Munch

Vermell de sang

Sento passes al rebedor, TENSIÓ

Cops i més cops sense cap raó, DOLOR

Lluna de mel, FLORS

Vermell de sang, UNA MORT.

Nit negra, FOSCOR

Pensaments amagats, TRISTOR

Domini del traïdor, ANUL·LACIÓ

Vermell de sang, UNA MORT.

De nou torno a començar, IL·LUSIÓ

Però els cops són més forts, DESAMOR

Ja no puc més, AIXOPLUC

Vermell de sang, LA MEVA MORT.

20-11-2011

Noche de elecciones, felicidad en los rostros ganadores y tristeza entre los que han perdido. Las valoraciones de los líderes reflejan ese punto de inflexión donde nadie ha sido derrotado, todos tienen aquel pundonor hacia sus votantes, todos alaban la no aparición de hechos deleznables que hubieran empañado la gran “fiesta” de la democracia. Los dos grandes partidos se reparten la inmensa mayoría de los votos, mientras que los pequeños confían en poder parar las decisiones de las mayorías absolutas, aquellas que dejan en poder de un único adalid las sentencias que marcarán nuestro destino durante cuatro años.

Hablamos pues de una democracia donde no hay listas abiertas que permitan al ciudadano decidir entre los diputados, apenas conocidos entre la población a excepción del cabeza de lista; donde se aplica el denominado sistema d’Hondt (no sabemos si el más adecuado), según el cual se eliminan aquellas candidaturas que no alcancen un porcentaje mínimo del 3% en sus demarcaciones; donde las cifras, a pesar de la austeridad, no dejan de asombrar a los neófitos en estos conceptos y estas elecciones nos han costado 124 millones de euros, según datos del Ministerio del Interior; donde el número de votantes ha aumentado pero el número de votos ha disminuido; donde…

Noche de elecciones, creo que finalmente pasaré de tanto dato y debate y veré una película que me anime ante tanta hipocresía constitucional.

Fuente del dibujo:El periódico de Tucumán

Ara fa vint anys

13 anys dins i 20 anys fora. Aquest és el balanç objectiu de la meva relació amb la primera empresa on vaig treballar. 13 anys que van coincidir amb situacions personals molt i molt importants i que m’han marcat; vaig estudiar una carrera, em vaig casar i vaig tenir el meu primer fill. Realment grans fites a la vida d’un ésser humà. Referent a la feina, doncs com a tot arreu, bones experiències i no tan bones, però de tot podem aprendre i treure el millor profit. De fet avui recordo aquella època velada per la pàtina del temps, i per aquest motiu l’altre dia quan vam coincidir una trentena de persones que havíem treballat juntes, tenia la impressió que la meitat m’eren desconegudes, sí de tant en tant ens veiem pel carrer, sí ens saludem i ens fem preguntes trivials, però ara som desconeguts, hem triat camins diferents i ja no formen part de les vivències dels altres, encara que en aquells moments vam tenir una certa rellevància, avui només ens uneix la nostàlgia. Ens hem trobat un parell de vegades després de 20 anys i la primera ocasió va ser intensa, vols, d’alguna manera, encabir aquell període en unes hores, vols saber què va passar amb tal o qual persona que no ha vingut, vols reconèixer els companys perduts, però les coses ja no són iguals i no podem retrocedir (tampoc voldria), encara que, de tant en tant, faci una certa il·lusió retornar.

La fuente de la eterna juventud

Aquel conjunto de mentes anhelantes buceaban entre la sabiduría, intentando extraer de antiguas bibliotecas y viejas anotaciones el rigor necesario para presentar su nueva teoría. Análisis de antiguos pensamientos, enajenadas reconstrucciones, fabulosos paradigmas universales que habían de solucionar uno de los secretos mejor guardados de la humanidad. En su busca desaparecieron los albores, la madurez y la senectud de sus vidas, comprendiendo al fin la vacuidad de esa cacería.

Fuente cuadro: La fuente de la juventud de Lucas Cranach el Viejo, 1546 

Giovanni i jo

Em vaig sorprendre a mi mateixa observant atentament aquell rostre de la televisió i descobrint que el senyor Giovanni Rana existia, que no era un producte mediàtic, que l’home es dedicava realment a la creació de “pasta fresca” i que la seva empresa, en un bon començament de caire familiar, s’havia convertir en un fenomen internacional. Aquell personatge no era de ficció, i a mi què m’importava? com era possible perdre un temps preuat de la meva vida veient al tal Rana explicant el creixement de la seva empresa? Però allí estava, abstreta, absorbint tota la informació que sobre aquell individu emetia la denominada “caixa tonta”. M’era impossible deixar la comoditat del meu seient, total per aixecar-me i començar a fer les feines, sempre menyspreades, de la casa, preferia veure les evolucions de Giovanni (ja tenim una certa confiança!) i les explicacions que donava sobre com s’havia de treballar la pasta.

No recordo res més, tot queda com difús en la memòria, però sé que aquell dia una part de la meva vida es va escórrer entre l’ebullició dels raviolis de Giovanni.                                                     

Font fotografia: Stefania Ferri