Deseo compartir contigo, amigo lector, pensamientos, artículos, cuentos... que esbocen una sonrisa, puesto que la ironía será una de nuestras mejores aliadas, sin olvidar la reflexión necesaria para abordar temas de interés.
Navegarem junts per camins on la sincronia i la complicitat juguin al nostre favor.
Acompanya'm

diumenge, 26 de maig del 2013

Expiració

La flor, aquella de la que ahir vam gaudir, ja no existeix. La seva fragància litúrgica navega, com una guspira capritxosa, pel laberint dels records. La seva bellesa efímera, harmonia de l'univers, profetitza, com una sacerdotessa, l'imperi de les runes. Ja no queda res, únicament un embolcall  imprecís que s'enfonsa en una nit sense albada.


Quadre: Somnis , Moreno

Hermana



Junto a ella crecí. Su nacimiento suscitó una mezcla de sentimientos, o al menos eso creo. Nuestra infancia estuvo marcada por una relación tumultuosa. En la adolescencia maduró antes que yo, y de muy joven se casó. Ahora en nuestra madurez no concibo mi camino sin el apoyo incondicional de mi hermana.

Hermanos Desnudos Lienzo Óleo


Cuadro: Hermanos de Paca Romero

dilluns, 13 de maig del 2013

Entre tinieblas




El cansancio invadía todo mi cuerpo, no podía mover ni un músculo, había quedado enterrada bajo los escombros de aquel edificio. No sabía cuántos días llevaba allí, ni si alguien se acordaría de mi existencia. El pequeño cubículo que me abrigaba se había convertido en una especie de vientre materno que me albergaba guardando mis sueños. Después de las primeras horas de confusión, los gritos fueron alejándose paulatinamente, pronto dejé de oír los sollozos y las lamentaciones, quedando tan sólo un vacío aterrador. Mi mente no asimilaba el paso del tiempo y entre la oscuridad de los cascotes no sabía si era de día o de noche. No sé cuánto tiempo estuve en aquel agujero, alimentándome únicamente del agua que se filtraba por entre las vigas. Finalmente llegó la luz, un nuevo día se abría ante mis ojos, quemándolos después de las tinieblas. La gente gritaba palabras ininteligibles, los perros ladraban a mí alrededor. De repente fui consciente, estaba viva y alguien posó levemente su mano sobre mi mejilla acariciándome y sonriéndome, dando gracias por aquel milagro.
 Imagen: prensa

dilluns, 6 de maig del 2013

Mare


 Retrato de una madre con su hija



Temps d’espera, de refugi en la seguretat d’aquell ventre on vaig créixer, configurant el que sóc avui. Van passar molt anys des que vaig gaudir d’aquell amagatall i no sé com expressar tota l’estimació per la meva mare. Aquest cos també ha estat refugi, ha esperat i ha creat nova vida, aquest cos sap de les incerteses que amaga el camí i, com la meva mare, també ha intentat guiar les passes dels seus fills. Així avui únicament puc donar les gràcies a la meva mare, i a la mare de la meva mare i a totes aquelles dones fortes, valentes que configuren el meu passat.

Quadre: Retrat d'una mare amb la seva filla (1885) Emile Munier

dilluns, 29 d’abril del 2013

Autor




D’un somni llunyà van sortir les boires misterioses, com fantasmes plens de saviesa, inundant d’imatges fecundes un cap enterbolit. Les meves mans buscaven niar en les mans poderoses de la creació, per reproduir els paisatges velats per la inconsciència d’una ment novella. Finalment es van obrir els camins sense asfaltar, plens de tombants, de senderes estretes, de carrerons sense sortida... finalment vaig aconseguir, unes vegades millor que d’altres, mostrar les creacions que viatgen entre la realitat i la ficció, cercant històries fecundes pel gaudi del lector.


El pensador de Rodin

diumenge, 21 d’abril del 2013

Costumbres


Vives entre las costuras de mi corazón y los pliegues de mi mente. Los sollozos cesan cuando tú estás, las experiencias vividas junto a ti configuran los más gratos recuerdos. Sentir tu piel junto a la mía, despertar entrelazados, conversar en el día a día, tomar un café y saborear tus labios, son algunos de los pequeños placeres de nuestra existencia. Tú junto a mí y yo a tu lado, entretejiendo una vida, amarrados a nuestras costumbres, aquéllas que nos permiten navegar aferrados a la seguridad de saber que jamás perderemos la visión de la costa.  


Imagen: personal

dilluns, 15 d’abril del 2013

Primavera



Les branques fins ahir despullades, inicien un nou camí, desvetllades les incerteses, s'obre pas la dolça flaire del destí. Verdes fulles que d'aroma inunden la cambra dels records, obrint les portes que tanquen els secrets, aquells tendres, idealitzats, somiats o inventats, aquells que formen part de la nostra història.

Quadre: La Primavera de Botticelli