La claror d’aquell dia meravellós de tardor asserenava una setmana indiscriminada de pluges. Els arbres havien perdut part de les seves fulles i les paraules havien quedat dilapidades pel seu propi pes. No hi havia res més que ens poguéssim dir. Tot s’havia acabat. Així en el sagnant ocàs d’aquella relació el sol lluïa i dedicava a tots els éssers vius, fins i tot a mi, l’acaronament necessari per continuar endavant i sortir del laberint subterrani on m’havia ficat. Finalment ho vaig entendre, no era la fi de res, sinó el començament de quelcom diferent.Font fotografia: Amanecer de José Luis Fuentetaja
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada