Aquell quadre en tonalitats blaves cridava la meva atenció poderosament. Les imatges sorprenents em deixaven passejar pels seus carrers de poble costaner. Les tasques dels pescadors, a la vora del mar, les eines, les barques, i, per descomptat, les dones, incansables treballadores, reparant les xarxes.
Segueixo el ziga-zaga dels carrerons estrets que m'acosten a l'ermita de la Verge, indret solitari en aquells moments, un espai de culte i recolliment tancant a la curiositat de mirades estranyes. Torno a baixar, i en una petita plaça sento la remor de l'aigua d'una font que sembla rajar des de sempre, impertorbable.
M'acosto de nou a la riba de la mar, el seu color meravellós, la seva força feréstega, la seva aroma inconfusible i el seu soroll prodigiós m'envolten i ... torno, sense saber com, a ser una altra vegada l'espectadora d'un quadre.
Font personal
Hola Antonia,
ResponEliminaMi percepción de lo te pasó, creo que fue esto.
Mirando el cuadro, empatizaste con él y dejaste volar la imaginación. Después de unos instantes de evasión de la mente, volviste a la realidad cotidiana. Más o menos, ¿fue así?
Un abrazo.
Así fue.
ResponEliminaBesitos