Deseo compartir contigo, amigo lector, pensamientos, artículos, cuentos... que esbocen una sonrisa, puesto que la ironía será una de nuestras mejores aliadas, sin olvidar la reflexión necesaria para abordar temas de interés.
Navegarem junts per camins on la sincronia i la complicitat juguin al nostre favor.
Acompanya'm

diumenge, 31 de juliol de 2011

Compañeros de viaje

Nos vimos en la autopista en varias ocasiones. Nos seguimos durante unos cien kilómetros. En uno de los peajes se cruzaron nuestras miradas. Él cogió el desvío de Tarragona y desapareció.

dijous, 28 de juliol de 2011

Dia de visita

Era un dia qualsevol, d’un mes de juliol poc afavoridor, però fantàstic per realitzar aquelles sortides on has d’estar força temps al carrer. Aquell cel ennuvolat, feia presagiar una pluja, que finalment no va arribar, però que ens va mantenir amb una temperatura ideal per realitzar la visita que teníem prevista. A les 9:30  ja érem davant la porta de grups per visitar aquell majestuós monument. Ens havíem equivocat d’entrada, no érem, ni de bon tros, un grup segons les seves tarifes. Així que vam fer cua, com la immensa majoria de visitants que, any rere any i dia rere dia, entren per les portes de l’obra més important d’aquell arquitecte. Després d’una hora de parlar de mil coses, travessàrem les portes de la façana de la Passió, on les imatges i els significats ens engolien per transportar-nos a diferents passatges bíblics. Finalment entràrem en aquell increïble espai ple de llum. Les seves columnes eren al·legoria d’un bosc, les seves torres, encara inacabades, serien, en un futur, divuit, i els seus vitralls farien referència a punts estratègics de la religió catòlica cristiana. Després de deambular per les naus, vam pujar a una de les torres, en ascensor, perquè ja no es pot fer caminant. La visió era encisadora i la ciutat es trobava als nostres peus. La baixada va ser opcional i el petit grup es va dividir en dues parelles, una va optar pel còmode descens automatitzat, mentre que l’altra va decidir entomar els esglaons que els portarien a terra ferma. Així va ser com quasi ens acostem al sòl a quatre grapes, l’escala de cargol, iniciava un descens de 75 metres. En un primer moment les nostres passes eren ràpides, àgils, però tanta volta va començar a fer efecte i quan vam arribar al tram final, el mareig era evident, el cap rodolava i les cames feien figa, però no podíem permetre que la nostra integritat quedés malmesa i vam sortir per la porta blancs, però amb un “què fàcil que ha estat!”. No crec que torni a baixar tants esglaons en ma vida, crec que els genolls no estan fets per aquests patiments innecessaris, però, va pagar la pena!! O no?

dimecres, 27 de juliol de 2011

Historia y cuento

La historia es en ocasiones inmoral, los cuentos son siempre honestos, morales y virtuosos. En la historia el más fuerte prospera, los tiranos triunfan, los verdugos gozan de buena salud, los monstruos engordan. En los cuentos el infierno es siempre visible.

Víctor Hugo

Estiu

Calorós juny
 
Sant Joan havia fet acte de presència. Era l’hora de l’estiu, aquell moment desitjat on l’escalfor del sol en un zenit absolut de claror i enlluernament havia deixat a tothom escalfat. Portàvem mesos parlant de l’estiu, de les ganes que tothom tenia que arribés; després d’un hivern amb molt de fred on les nevades havien assetjat pobles i ciutats, havia arribat una primavera plena de pluges i inundacions que ens havia mullat fins els ossos, però per fi ja el teníem aquí. Aquella nit, la més curta de l’any, s’havia convertit en un símbol de bogeria i luxúria, on grans i petits tractaven d’oblidar tot el que havia passat al llarg de l’any. Es cremaven exàmens, apunts, desitjos...; s’encenien espelmes; es conjugaven tot tipus de déus pagans i de la natura; la gent perdia la vergonya i confonia canvi i renovació amb desfici. Tot i així, de la meva persona es va apoderar una bogeria dionisíaca i vaig entrar en un cap de setmana de lascívia. Tinc petits fragments que voleien al meu cap i d’altres que he anat reconstruint a través de les informacions dels meus prosèlits, que per cert s’han convertit en ombres que em segueixen a tot arreu (treballem junts!).



                                     -------------------------

Trist juliol

Aquell mes de juliol s’estava comportant de manera imprevisible. Es conduïa de manera inusual, els dies eren grisos, foscos, plovia sovint i la tristor s’anava enganxant als pensaments. De tot arreu arribaven imatges de bogeria i lamentació, des de l’assassinat de 76 persones a Oslo, fins a les visions de desnodrits que es morien a Somàlia. Semblava que tot s’havia convertit en caos, rememorant de l’imaginari cristià col·lectiu una visió apocalíptica. Però es tractava d’una foscor induïda perquè aquells dies tristos només pertanyien a una zona de l’hemisferi nord i no combregaven amb els dies càlids, alegres i de festa que podien gaudir en altres indrets d’un Planeta com el nostre. És cert que la bonança atmosfèrica irradia sobre els éssers humans unes ínfules de renaixement, de recreació, de... i tots esperàvem poder veure un sol enlluernador que ens portés camí d’un ambient més dissolut i sensual, on l’erotisme tornés a prendre aquell paper cabdal que havia adquirit pel voltants del solstici d’estiu.

diumenge, 24 de juliol de 2011

Consubstancial

La visió d’aquell majestuós gat va captar tot el meu interès. No podia i no desitjava apartar la mirada de l’exquisidesa dels seus moviments. Ara es llepava, com qui neteja amb fruïció una ferida oberta; ara observava, amb sigil, els moviments d’un ocell davant seu; ara s’enfilava, amb rapidesa, al pedrís de vora la porta; ara ...
I de sobte vaig comprovar que podia veure a través dels seus ulls, podia sentir a través de la seva pell, podia olorar amb el seu privilegiat olfacte, podia sentir l’escalfor d’un sol de primavera que quan vaig obrir els ulls em va enlluernar despertant-me, sobtadament, d’un somni ingràvid... Quedava clar, el solet, la migdiada, l’observació d’aquell animal. Però el que no era tan evident era aquell regust estrany a la meva boca i aquella ploma que m’havia quedat enganxada a la galta.

dijous, 21 de juliol de 2011

Bienvenidos, benvinguts

Oh benvinguts, passeu, passeu...
Bienvenidos...

Pasé la noche en blanco buscando una idea que se acercara el máximo posible a tus pensamientos. Una noche ritual como la noche antes de ser armado caballero, velando, honrando las armas, en mi caso un lápiz y un papel en blanco, blanco como los ropajes de esos hombres que simbolizan la pureza espiritual, así fueron mis primeras horas, sola, con una soledad que te destruye y te vuelve a construir, bajo la luz única de una lámpara y la inspiración que la oscuridad de la noche, sólo rota por un halo lunático de tristeza, se ofrece para iluminar a una mente insuflada por las expectativas, mi mente.
Ahora expongo públicamente esas evidencias que dormían en mi pensamiento y que han tomado forma en estas cuartillas para que el juicio de otros las valoren.