Marxa el vell
amant que m’ha acompanyat al llarg dels dotze últims mesos. S’allunya de mi amb
una certa tranquil·litat, sense fer massa soroll. Entén que el seu moment ha
passat, que mai tornarem a estimar-nos com aquell estiu quan, sota l’escalfor d’un
sol meravellós, ens feien promeses impossibles d’acomplir; mai tornarà aquella
primavera quan es consolidava la nostra relació; mai aquell hivern quan junts
començaven a enlairar cometes, en un dia cada cop més llarg; i mai tornarà
aquesta passada tardor quan intentàvem allargar, com l’ombra d’un xiprer, la
nostra esgotada relació. Ara miro endavant, aviat tindré un nou desig al qual ancorar-me, en breu començarà un nou idil·li
que tornarà a repetir passions, lluites, luxúries, patiments... perquè cada
tres-cents seixanta-cinc dies les coses canvien i de nou torno a il·lusionar-me.
Font: personal, Museu Dalí