Deseo compartir contigo, amigo lector, pensamientos, artículos, cuentos... que esbocen una sonrisa, puesto que la ironía será una de nuestras mejores aliadas, sin olvidar la reflexión necesaria para abordar temas de interés.
Navegarem junts per camins on la sincronia i la complicitat juguin al nostre favor.
Acompanya'm

dijous, 28 de juliol del 2011

Dia de visita

Era un dia qualsevol, d’un mes de juliol poc afavoridor, però fantàstic per realitzar aquelles sortides on has d’estar força temps al carrer. Aquell cel ennuvolat, feia presagiar una pluja, que finalment no va arribar, però que ens va mantenir amb una temperatura ideal per realitzar la visita que teníem prevista. A les 9:30  ja érem davant la porta de grups per visitar aquell majestuós monument. Ens havíem equivocat d’entrada, no érem, ni de bon tros, un grup segons les seves tarifes. Així que vam fer cua, com la immensa majoria de visitants que, any rere any i dia rere dia, entren per les portes de l’obra més important d’aquell arquitecte. Després d’una hora de parlar de mil coses, travessàrem les portes de la façana de la Passió, on les imatges i els significats ens engolien per transportar-nos a diferents passatges bíblics. Finalment entràrem en aquell increïble espai ple de llum. Les seves columnes eren al·legoria d’un bosc, les seves torres, encara inacabades, serien, en un futur, divuit, i els seus vitralls farien referència a punts estratègics de la religió catòlica cristiana. Després de deambular per les naus, vam pujar a una de les torres, en ascensor, perquè ja no es pot fer caminant. La visió era encisadora i la ciutat es trobava als nostres peus. La baixada va ser opcional i el petit grup es va dividir en dues parelles, una va optar pel còmode descens automatitzat, mentre que l’altra va decidir entomar els esglaons que els portarien a terra ferma. Així va ser com quasi ens acostem al sòl a quatre grapes, l’escala de cargol, iniciava un descens de 75 metres. En un primer moment les nostres passes eren ràpides, àgils, però tanta volta va començar a fer efecte i quan vam arribar al tram final, el mareig era evident, el cap rodolava i les cames feien figa, però no podíem permetre que la nostra integritat quedés malmesa i vam sortir per la porta blancs, però amb un “què fàcil que ha estat!”. No crec que torni a baixar tants esglaons en ma vida, crec que els genolls no estan fets per aquests patiments innecessaris, però, va pagar la pena!! O no?

1 comentari: