Feliz 2012

Hay gente maravillosa en este mundo y yo tengo la inmensa suerte de poder contar con todos vosotros.

Que el 2012 nos depare toda suerte de venturas.

Antonia 

Fuente fotografía: Ayuntamiento Laredo

Visió apocalíptica

Les tenebres de la superstició, juntament amb els falsos profetes han transformat el món en un lloc de penombres. Les línies imprecises de la raó han estat ofegades per visions místiques. Les víctimes estem condemnades, som tots nosaltres. La vetusta solitud ens cobreix i ens envolta d’una lànguida perdició, hem caigut en un cercle de l’infern, on personatges “pietosos”, ombres d’un passat incert, s’han llençat, amb un furor ritual, a destruir aquella novel·la “indecorosa” en la que diuen s’ha convertit la nostra vida. Arriba el 2012!

La nevada

Había nevado durante toda la noche. Al amanecer el sol mortecino apenas alumbraba los caminos desiertos. El espacio y el tiempo se habían detenido en aquel instante trascendental, en aquel momento mágico del alba. La soledad y la blancura cubrían con su manto todo el territorio que abarcaban mis ojos. Tan solo, en la lejanía, un punto negro se movía. No podía vislumbrar qué era (por mi miopía galopante), no era capaz de divisar los contornos de aquella marca que comenzaba a moverse en una especie de baile macabro. Lo siniestro de la danza me puso sobre alerta. No sabía qué hacer, pero era evidente que aquel espectro se iba acercando, dejando tras de sí una senda que violaba aquella pureza nívea. Sólo al llegar ante mi puerta pude comprobar que se trataba de mi perro, que había decido disfrutar de la nevada enharinándose y trazando piruetas de magnífico equilibrista.

Fuente fotografía: totally-free-images.com 

Santa Nit

Era fosca nit i el Petit Infantó no parava de plorar. Nosaltres érem veïns, l’estable estava al costat de casa. Després de passejar amunt i avall vaig aturar-me uns segons perquè semblava que els plors s’haguessin acabat, però va ser un falsa alarma, immediatament es va posar de nou en marxa, amb la força d’uns pulmons Divins. Jo no podia més, per molt Nen Jesús que fos, al dia següent m’havia d’aixecar molt d’hora per donar menjar al bestiar; tenia els nervis de punta i qualsevol cosa m’hagués fet saltar a sobre d’aquell Meravellós Nen, per fer-lo callar, però era el fill de Déu i havia instaurat a casa seva el Mètode Estivill. 

Font quadre: La Santísima Virgen azotando al Niño Jesús en el frente de Tres Testigos, 

Max Ernst, 1926

Pintures a la ciutat

Els carrers n’eren plens, per tot arreu apareixien aquelles enterbolidores imatges. No hi havia cap lloc de la ciutat on les marques no hi fossin presents. Les seves inquietants disposicions, amb una aparença fútil, ja no sorprenien als ciutadans que, acostumats, ni les miraven; a excepció dels més petits, als que se’ls ensenyava a conèixer-les, per després, en fer-se grans i amb seny, menysprear-les. Simplement, s’havien convertit en un element més del paisatge urbà. De fet, de tant veure-les, molta gent les evitava, fugint com d’un empestat. Algunes il·luminades, d’altres uniformades i també estaven les elevades. Pintures de guerra dels carrers, amb nom propi: pas per aquells que caminen entre els devoradors d’olis inorgànics o senzillament pas de vianants.

Font de la fotografia: Fotolog Miradas de un cristal

Metamorfosis

Tu imagen quedó ahogada en las profundidades brumosas, entre la espesura de un bosque mítico de neuronas, forjando su propia leyenda, articulando nexos de unión entre antiguos y nuevos amaneceres. Cuando quise darme cuenta habías dejado de ser un contorno impreciso y, consumándose la transformación, lo percibí con heladora claridad, ¡yo, ya no era yo! Mi renuncia había sido total, ya no existía medicina ni curandero, tan sólo el acíbar veneno como mágico instrumento para el hálito final. Allí, en aquel lugar y en aquel momento, comprendí la suprema entelequia.

Fuente fotografía: Metamorfosis de  Alfredo Yanez

Olvido

Infatigable te busco entre la multitud, me sobresalto cuando pienso que podrías ser tú, pero mi esperanza se desmorona al comprobar que sólo era una sombra de esa ansiada presencia. No consigo desligarme de esta telaraña que envuelve mi corazón y mi razón. Desnudos rincones de mi mente esperan llenarse con tu existencia. Me he convertido en un renglón incompleto, en una frase inacabada, en un libro sin páginas, en el espectro de mis sueños. Y mientras tanto tú, en la más absoluta ignorancia, te has olvidado, seguramente de mí, has ahogado mi recuerdo convirtiéndolo en una mota de polvo del cajón de tu memoria.

Fuente de la fotografía:   Uno entre la multidud, Lucía Castillo y Marcos Soriano

Una veritable passió

Es va enganxar a les parets del meu cor, plenes de pols i humitats. Com un desig que va arrelant, omplia les mans buides per tants anys de soledat. Vaig deixar de ser aquella trista ombra per convertir-me en una llum diàfana, que dia rere dia es prenia a petits glops l’elixir d’una nova albada. La meva vida havia girat i ella era l'instrument màgic que havia canviat un destí sòrdid. Tot era meravellós fins que tot es va trencar. Havia arribat massa tard, però mai podré agrair prou a la fortuna aquells dies que em van acostar a un final cert, alterats únicament per una veritable passió.

Nou dia

La claror d’aquell dia meravellós de tardor asserenava una setmana indiscriminada de pluges. Els arbres havien perdut part de les seves fulles i les paraules havien quedat dilapidades pel seu propi pes. No hi havia res més que ens poguéssim dir. Tot s’havia acabat. Així en el sagnant ocàs d’aquella relació el sol lluïa i dedicava a tots els éssers vius, fins i tot a mi, l’acaronament necessari per continuar endavant i sortir del laberint subterrani on m’havia ficat. Finalment ho vaig entendre, no era la fi de res, sinó el començament de quelcom diferent.

Font fotografia: Amanecer de José Luis Fuentetaja

Teleoperador

Sonó el móvil, como cuatro de cada cinco llamadas que recibo un teleoperador que me ofrecía el producto. Como cada cuatro de cada cinco colgué sin esperar a escuchar la diatriba del operario de turno. Dos minutos más tarde, nueva llamada del mismo sujeto, en esta ocasión escucho su voz, observo el cansancio que se refleja en el tono, la pesadez al arrastrar las palabras y opto por preguntarle por su estado de ánimo. Sorprendido me responde amablemente que no es el tema a tratar, pero yo insisto y acabo sonsacándole la angustia vital que transmiten sus palabras. Después de media hora de conversación he conseguido “endosarle” un seguro de vida y otro para el hogar.

No se dio mal la tarde.