Es va enganxar a les parets del meu cor, plenes de pols i humitats. Com un desig que va arrelant, omplia les mans buides per tants anys de soledat. Vaig deixar de ser aquella trista ombra per convertir-me en una llum diàfana, que dia rere dia es prenia a petits glops l’elixir d’una nova albada. La meva vida havia girat i ella era l'instrument màgic que havia canviat un destí sòrdid. Tot era meravellós fins que tot es va trencar. Havia arribat massa tard, però mai podré agrair prou a la fortuna aquells dies que em van acostar a un final cert, alterats únicament per una veritable passió.
No hi estic d'acord, perquè la vivència d'aquells instants, aqeulla plenitud, que ha sortit com una guspira no pot portar mai a una penombra. Aquell elixir t'ha d'omplir per sempre, tot donant sentit a l'avui.
ResponEliminaOlga
Siento tristeza por las personas que nunca se han enamorado, quien no ha sentido nunca esa pasión no sabe lo que es vivir.
ResponElimina