Les llàgrimes queien dels meus ulls sense parar. No podia evitar aquell plor, no hi havia un raó lògica, simplement plorava. Plorava per tots els morts, plorava per totes les rancúnies amagades al cor, plorava per aquella baralla amb no sé qui, plorava per mi mateixa, plorava... No podia parar, el meus ulls convertits en fonts rajaven i rajaven un aigua que es convertia en riu, i un riu que desguassava en un mar creat per les llàgrimes de tants éssers humans que aquell fatídic dia havíem decidit plorar junts, eixugant els nostres malsons i donant sortida als sentiments.
Fuente cuadro: Mujer que llora,Retrato de Dora Maar, Picasso
Llorar,que placer poder llorar. Recuerdo la última vez en un funeral, demasiado tiempo ya, demasiados años ya. Qué no daría yo por llorar, por amor, por pena, por amistad, simplemente llorar.
ResponEliminaEs cierto, ¡cuánto desahogo!
ResponElimina