Canvi

Marxa el vell amant que m’ha acompanyat al llarg dels dotze últims mesos. S’allunya de mi amb una certa tranquil·litat, sense fer massa soroll. Entén que el seu moment ha passat, que mai tornarem a estimar-nos com aquell estiu quan, sota l’escalfor d’un sol meravellós, ens feien promeses impossibles d’acomplir; mai tornarà aquella primavera quan es consolidava la nostra relació; mai aquell hivern quan junts començaven a enlairar cometes, en un dia cada cop més llarg; i mai tornarà aquesta passada tardor quan intentàvem allargar, com l’ombra d’un xiprer, la nostra esgotada relació. Ara miro endavant, aviat tindré un nou desig  al qual ancorar-me, en breu començarà un nou idil·li que tornarà a repetir passions, lluites, luxúries, patiments... perquè cada tres-cents seixanta-cinc dies les coses canvien i de nou torno a il·lusionar-me. 

Font: personal, Museu Dalí