Deseo compartir contigo, amigo lector, pensamientos, artículos, cuentos... que esbocen una sonrisa, puesto que la ironía será una de nuestras mejores aliadas, sin olvidar la reflexión necesaria para abordar temas de interés.
Navegarem junts per camins on la sincronia i la complicitat juguin al nostre favor.
Acompanya'm

diumenge, 20 de maig del 2012

Un final


I en aquell silenci esmorteït es trobaven tots dos, cercant paraules perdudes, buscant indrets comuns que havien desaparegut, ja no hi havia retorn, l’amor s’havia mort. I les veritats ignorades compartien taula amb la covardia, i l’hàbit s’havia convertit en company de camí, tot assenyalant les dreceres que no portaven enlloc. I la solitud, cada cop més gran, niava en aquells cors, i la tristor envaïa, com la mala herba, els pensaments. Era l’eclipsi final d’aquells que un dia van enlairar les seves mans agafades amb força.


Font: imatge localitzada a conectadosporeluniverso.com

3 comentaris:

  1. Es extraño cuando se llega a esta situación. La persona que un dia te hizo vibrar solo con una mirada, ahora no sientas nada.

    ResponElimina
  2. Pero, ¿no crees que siempre queda algo? que posiblemente no tenga nada que ver con aquel amor del principio puesto que eso quedó atrás, pero una relación de años debe dejar un poso inolvidable, aunque tan sólo sea por el tiempo compartido, los recuerdos comunes, los hijos (si es que los hay), y ese largo etcétera de vivencias.

    ResponElimina