Amagada en les profunditats del meu cervell, de vegades intenta fugir, escapar-se sense dir res, enganxar-se d’un filferro i fer triples salts mortals, xuclar les aigües salades del mar, olorar la flaire de flors inexistents ja... però sap reconèixer el seu captiveri i intenta, des de la presó en la que està arraconada, enviar fletxes directes als meus llavis que sense adonar-se’n posen en marxa la maquinària dels records.
En canvi en altres ocasions és el meu conscient qui demana una ajuda peremptòria, és urgent que ella surti del seu cau, del seu amagatall, llavors la crido imperiosa, li demano que faci un esforç important, però és aleshores quan es rebel·la i no vol atendre les meves súpliques, és en aquests moments quan em recrimina el seva esclavitud.
Quadre: La memòria de René Magritte, 1903
uf i tu estàs allà davant, cridant els records i aquests de festa, la suor lliscant per l'esquena i tu allà¡ és obert o tancat?, o és diacrític o bé dièresi?, apa som-hi que falta gent, on ets memòria? les mirades d'un nombre infinits d'ull a l'esquena i tu cercant dins la memòria l'estupiudesa d'un accent,davant d'una pissarra verda enorme, cada cop més gran amb un enolrme forat verd que espera` ´¨^ qui treballes amb cabres
ResponEliminaolga
Gràcies Olga, veig que les dues ens trobem, de vegades, en la mateixa situació, suant i suplicant que la teva memòria no jugui a fet a amagar.
ResponEliminaUna abraçada