La casa pairal s’estava enfonsant, el pas inexorable del temps no deixava principis de vida, les parets ploraven la nostàlgia de bells dies on el soroll no parava mai. Ara el silenci penetrava la pell, no hi havia possibilitats de fugir, tot era engolit per aquell devastador ocàs. Els vells armaris encara guardaven antigues anotacions, que ningú llegiria. Els secrets s’ensorraven amb l’edificació i amb ells els meus ossos, sota les arrels de desenes de rosers que florien cada primavera. Ningú podia haver guardat millor, que aquelles flors, el meu gran misteri. Desapareixeríem junts, la casa i jo, i el decurs dels anys devoraria la nostra memòria. La música, les veus... quan ho trobàvem a faltar! El nostre destí estava lligat, tot era como una follia compartida, un microcosmos que es desfeia entre els laberints de l’oblit.
Imatge: Blog Arkinauta
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada