No parava d’escriure, era una submissió inaudita, les lletres marcaven el meu camí i la interrelació entre escriptura i realitat anava desdibuixant la fina línia que les separava. Havia arribat a embogir, no sabia què era veraç i què no ho era. Les meves paraules en la pantalla significaven quelcom més que una ximpleria. Podia comprovar que els meus somnis, els meus desitjos, el meu dia a dia es confonien en un brollador on jo no era qui manava, qui dirigia les meves passes. Tot era confusió, tot era caos, però de Babel va sorgir una llum enlluernadora que deixà tot sota un mantell de claredat. Aquella era la meva vida!
Font fotografia: Luz y sombras, Cristina Granados
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada