Hay gente maravillosa en este mundo y yo tengo la inmensa suerte de poder contar con todos vosotros.
Que el 2012 nos depare toda suerte de venturas.
Antonia
Fuente fotografía: Ayuntamiento Laredo

La claror d’aquell dia meravellós de tardor asserenava una setmana indiscriminada de pluges. Els arbres havien perdut part de les seves fulles i les paraules havien quedat dilapidades pel seu propi pes. No hi havia res més que ens poguéssim dir. Tot s’havia acabat. Així en el sagnant ocàs d’aquella relació el sol lluïa i dedicava a tots els éssers vius, fins i tot a mi, l’acaronament necessari per continuar endavant i sortir del laberint subterrani on m’havia ficat. Finalment ho vaig entendre, no era la fi de res, sinó el començament de quelcom diferent.
Sonó el móvil, como cuatro de cada cinco llamadas que recibo un teleoperador que me ofrecía el producto. Como cada cuatro de cada cinco colgué sin esperar a escuchar la diatriba del operario de turno. Dos minutos más tarde, nueva llamada del mismo sujeto, en esta ocasión escucho su voz, observo el cansancio que se refleja en el tono, la pesadez al arrastrar las palabras y opto por preguntarle por su estado de ánimo. Sorprendido me responde amablemente que no es el tema a tratar, pero yo insisto y acabo sonsacándole la angustia vital que transmiten sus palabras. Después de media hora de conversación he conseguido “endosarle” un seguro de vida y otro para el hogar.
Noche de elecciones, felicidad en los rostros ganadores y tristeza entre los que han perdido. Las valoraciones de los líderes reflejan ese punto de inflexión donde nadie ha sido derrotado, todos tienen aquel pundonor hacia sus votantes, todos alaban la no aparición de hechos deleznables que hubieran empañado la gran “fiesta” de la democracia. Los dos grandes partidos se reparten la inmensa mayoría de los votos, mientras que los pequeños confían en poder parar las decisiones de las mayorías absolutas, aquellas que dejan en poder de un único adalid las sentencias que marcarán nuestro destino durante cuatro años.
13 anys dins i 20 anys fora. Aquest és el balanç objectiu de la meva relació amb la primera empresa on vaig treballar. 13 anys que van coincidir amb situacions personals molt i molt importants i que m’han marcat; vaig estudiar una carrera, em vaig casar i vaig tenir el meu primer fill. Realment grans fites a la vida d’un ésser humà. Referent a la feina, doncs com a tot arreu, bones experiències i no tan bones, però de tot podem aprendre i treure el millor profit. De fet avui recordo aquella època velada per la pàtina del temps, i per aquest motiu l’altre dia quan vam coincidir una trentena de persones que havíem treballat juntes, tenia la impressió que la meitat m’eren desconegudes, sí de tant en tant ens veiem pel carrer, sí ens saludem i ens fem preguntes trivials, però ara som desconeguts, hem triat camins diferents i ja no formen part de les vivències dels altres, encara que en aquells moments vam tenir una certa rellevància, avui només ens uneix la nostàlgia. Ens hem trobat un parell de vegades després de 20 anys i la primera ocasió va ser intensa, vols, d’alguna manera, encabir aquell període en unes hores, vols saber què va passar amb tal o qual persona que no ha vingut, vols reconèixer els companys perduts, però les coses ja no són iguals i no podem retrocedir (tampoc voldria), encara que, de tant en tant, faci una certa il·lusió retornar.
Em vaig sorprendre a mi mateixa observant atentament aquell rostre de la televisió i descobrint que el senyor Giovanni Rana existia, que no era un producte mediàtic, que l’home es dedicava realment a la creació de “pasta fresca” i que la seva empresa, en un bon començament de caire familiar, s’havia convertir en un fenomen internacional. Aquell personatge no era de ficció, i a mi què m’importava? com era possible perdre un temps preuat de la meva vida veient al tal Rana explicant el creixement de la seva empresa? Però allí estava, abstreta, absorbint tota la informació que sobre aquell individu emetia la denominada “caixa tonta”. M’era impossible deixar la comoditat del meu seient, total per aixecar-me i començar a fer les feines, sempre menyspreades, de la casa, preferia veure les evolucions de Giovanni (ja tenim una certa confiança!) i les explicacions que donava sobre com s’havia de treballar la pasta.
Com un vaixell encallat a la costa, com les restes d’un naufragi, així se sentia la meva ànima. Un cor a la deriva sotsobrava sense remei. Recordava aquells llençols blancs, nets, que fiblaven els meus records. Tot s’havia acabat, havia arribat la fi del nostre camí. Només es podien veure les flors marcides d’un amor sepultat per un mar de rumors.












